Simulacre de Llengua i literatura (valencià) núm. 2 · Prova d'accés a grau superior

Algú a l'altra banda

Dimarts, a mitjan matí. Una dona de més de huitanta anys, que no té telèfon intel·ligent, ix de la sucursal del seu barri amb una nota a la mà: l'empleat li ha apuntat els passos per a descarregar una aplicació i consultar els moviments del compte des de casa. Li ho ha explicat amb amabilitat, però amb pressa, perquè la cua arribava fins a la porta.

Escenes així s'han fet habituals. Cada vegada més gestions passen a internet, com ara demanar cita en el centre de salut o sol·licitar una ajuda. Per a qui té traça amb el mòbil, és un avantatge. Per a molta altra gent, en canvi, per edat, falta de mitjans o idioma, emplenar un formulari en la pantalla exigix quasi un màster.

Per això defenc una cosa que abans semblava evident: el dret a ser atés per una persona. La tecnologia és una aliada magnífica quan s'oferix com a opció, però pot empobrir l'atenció si s'imposa. Els serveis bàsics, i amb més raó els públics, haurien de conservar sempre l'atenció en finestreta o per telèfon.

Si un tràmit no es pot fer sense ajuda, toca recórrer a un nét perquè gestione la pensió o confiar les contrasenyes del banc a un veí, amb els riscos que això comporta. Una persona no hauria de perdre, en fer-se major, la capacitat d'ocupar-se dels seus assumptes. A més, alguns acaben renunciant a allò que els pertoca per no tornar a molestar la família.

Hi ha qui al·lega que mantindre oficines i personal ix car, i que d'ací a uns anys tots sabrem manejar estes eines. Eixa confiança en el futur em pareix ingènua, perquè les aplicacions canvien sense parar i qui hui se n'ix pot perdre's demà. Pel que fa al cost, qui paga en realitat eixe estalvi? Els usuaris, en temps i en nervis, i sobretot els que menys tenen.

Ningú no demana que desapareguen les aplicacions. Les que funcionen eviten desplaçaments i paperassa. El més sensat és que convisquen amb un telèfon que algú despenge i amb una finestreta oberta en un horari raonable. Massa vegades, no obstant això, l'atenció presencial es presta amb comptagotes, dos matins a la setmana i amb cita prèvia, que, per descomptat, cal demanar per internet.

Garantir eixa alternativa costa diners, és clar, i potser no sembla urgent a qui ho resol tot amb el mòbil. Però tard o d'hora serem nosaltres els qui eixirem d'una oficina amb una nota a la mà. Tant de bo trobem llavors, a l'altra banda del taulell, algú sense pressa.

Text d'elaboració pròpia